L'Assemblea General de les
Nacions Unides va designar el 17 de juny com a "Dia Mundial de Lluita
contra la Desertificació i la Sequera". Aquest dia marca
l'aniversari de l'adopció de la
Convenció de las
Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació.
La
desertificació afecta més de 110 països
i cada any es perden 6 milions d'hectàrees de terra
productiva. Segons Ecologistes en Acció, a l'Estat espanyol
el 40% del sòl està amenaçat pels
processos de desertificació, però a pesar
d'això i de les promeses, el Govern espanyol ha sigut
incapaç d'aturar la desertificació, que era la
principal obligació que es va contraure en firmar, en 1996,
el Conveni de Lluita contra la Desertificació.
Espanya es
troba al capdavant dels països desenvolupats afectats per la
desertificació. Un dels principals factors desencadenants
d'aquesta situació és l'erosió o
pèrdua de sòl fèrtil. El
sòl, la capa de terra fèrtil, és un
ecosistema viu, essencial per a la salut humana i el medi ambient.
És un recurs vital, limitat, no renovable i
irreemplaçable que proporciona el benestar de les
generacions actuals i futures. Sense la conservació dels
sòls serà impossible garantir la seguretat
alimentària, aturar la pèrdua de biodiversitat,
fer possible la transició a una agricultura lliure de
tòxics, mitigar el calfament del planeta i adaptar-se al
canvi climàtic.
El 42 % del territori espanyol
està sotmés a processos d'erosió que
superen els límits tolerables i el 12 % està
sotmés a erosió molt severa. El País
Valencià és una de les zones més
afectades, juntament amb Múrcia, Andalusia i Castella-la
Manxa. Per entendre la gravetat del problema només cal
pensar que la taxa de formació d'uns pocs
centímetres de sòl fèrtil supera els
cinc-cents anys.
Entre els principals factors que ens condueixen al
col·lapse hídric i a l'avanç de la
desertificació destaquen l'elevada explotació
dels recursos hídrics i el canvi climàtic, que ja
està reduint considerablement la disponibilitat d'aigua en
els rius i aqüífers
[1].
Una altra
circumstància que fa avançar la
desertificació és la pèrdua de la
coberta vegetal com a conseqüència de repetits
incendis forestals. Sovint les actuacions que es duen a terme en les
zones incendiades poden agreujar els seus efectes. Un exemple
d'actuació desafortunada al terme d'Alcoi va ser la retirada
de la fusta cremada després de l'incendi que va afectar en
2012 la zona de Serelles, en el parc natural de Mariola, promoguda per
la mateixa Conselleria de Medi Ambient. L'
estudi
realitzat pel Grup
d'Edafologia Ambiental, del Departament
d'Agroquímica i Medi
Ambient de la Universitat Miguel Hernández, evidencia que en
els terrenys afectats es va produir una
"clara degradació i
pèrdua de qualitat del sòl a causa del tractament
d'extracció de fusta cremada utilitzant
maquinària i arrossegant els troncs i les branques sobre el
sòl".
També l'artificialització del
territori com a conseqüència de la
urbanització i la construcció de grans
infraestructures ha comportat una greu pèrdua de
sòl fèrtil (a més de molts altres
greus impactes ambientals, econòmics i socials). Al
territori valencià no ens falten exemples, tot i que en
moltes ocasions l'oposició social i, més
endavant, l'esclat de la bombolla immobiliària, van evitar
que la destrucció fóra encara major.
Davant
d'aquesta situació, és imprescindible posar en
marxa urgentment les mesures necessàries per a impedir la
pèrdua de més sòl. Per una banda, cal
exigir polítiques de protecció
específica dels sòls davant de les amenaces a la
seua conservació; un bon primer pas és
firmar
la
Iniciativa Ciutadana Europea People4Soil, que amb el lema
"Sense uns
sòls sans i vius no hi ha futur" promou
l'aprovació d'una llei que garantisca uns sòls
sans i fèrtils.
D'altra banda, cal impulsar unes
polítiques hidrològiques dirigides a frenar la
demanda excessiva d'aigua i fins i tot a reduir la
superfície destinada als cultius de regadiu; posar en marxa
mesures de restauració de la vegetació
autòctona, amb la reincorporació de
matèria orgànica als sòls que millore
la seua capacitat de frenar l'erosió i la
desertificació; i adoptar una política
d'ordenació del territori que evite la
urbanització i l'artificialització de
més territori.