Al·legacions als sectors Solana d’Alcoi I (Serelles)

Al·legacions a l’homologació dels sectors Solana d’Alcoi I i al corresponent estudi d’impacte ambiental

presentades per la Colla Ecologista La Carrasca-Ecologistes en Acció a l’Ajuntament d’Alcoi el 28-08-2002

 

El 23 de juliol de 2002 s’ha publicat en el DOGV l’anunci de l’Ajuntament d’Alcoi mitjançant el qual s’inicia el termini de 30 dies hàbils d’informació pública del document d’homologació dels sectors Solana d’Alcoi i del corresponent Estudi d’Impacte Ambiental.

Una volta examinada l’esmentada documentació i trobant-nos dins del termini establit, sol·licite que tinguen per presentades les següents:

A L · L E G A C I O N S :

1. L’homologació no inclou cap justificació de la necessitat de reclassificació de sòl no urbanitzable, ni del seu caràcter inajornable i urgent, ni de la seua coherència amb el model i l’estratègia territorial vigents.

L’efecte principal de l’homologació modificativa dels sectors “Solana d’Alcoi” és la reclassificació com a sòl urbanitzable de 76,41 ha que el vigent Pla General d’Ordenació Urbana d’Alcoi (PGOU-89) classifica com a sòl no urbanitzable de règim general (amb una petita zona de sòl no urbanitzable de protecció viària).

L’article 2.3 de la Llei del sòl no urbanitzable (Llei 4/1992, de 5 de juny, de la Generalitat Valenciana) estableix que:

“En tot cas, les modificacions reclassificatòries del sòl no urbanitzable hauran de fonamentar suficientment la necessitat o l’interés públic a què obeesquen i el caràcter inajornable i urgent de la seua satisfacció, i també hauran de justificar la coherència de la resolució adoptada amb el model i l’estratègia territorials vigents, en què haja d’integrar-se.”

Així mateix, l’article 54.2.D) de la Llei reguladora de l’activitat urbanística (Llei 6/1994, de 15 de novembre, de la Generalitat Valenciana) també estableix, pel que fa als plans que modifiquen el planejament anteriorment aprovat per l’administració de la Generalitat Valenciana, que:

“La nova ordenació ha de justificar expressament i concretament quines són les seues millores per al benestar de la població i fundar-se en el millor compliment dels principis rectors de l’activitat urbanística i dels estàndards legals de qualitat de l’ordenació definits pels articles 17, 19, 20 i 22.”

No obstant això, ni en el document d’homologació ni en el corresponent estudi d’impacte ambiental apareix la més mínima justificació de la modificació, ni de cap manera s’acredita el seu caràcter urgent i inajornable. Tampoc no es justifica la seua coherència amb el model i l’estratègia territorials vigents, ni les suposades millores per al benestar del conjunt de la població.

La documentació no inclou la informació i la justificació demogràfica i sociològica de les noves determinacions, ni avalua críticament les implicacions socials, econòmiques i financeres del pla, les quals podrien ser molt negatives per a la recuperació i rehabilitació del centre de la ciutat i provocar un augment del ja elevat nombre d’habitatges desocupats.

Si l’incompliment d’aquests requisits seria inadmissible en qualsevol reclassificació de sòl no urbanitzable, aquest cas encara és més lamentable, en vista del canvi tan significatiu de l’estratègia d’evolució urbanística i d’ocupació del territori que comporta.

2. La falta de justificació impedeix comprovar si l’homologació respon als principis rectors de l’activitat urbanística o a interessos especulatius.

L’absència total de justificació de l’homologació modificativa impedeix comprovar si aquesta respon als principis rectors de l’activitat urbanística o si es tracta d’una actuació que obeeix merament a una finalitat especulativa.
Com bé expressa el preàmbul de l’esmentada Llei reguladora de l’activitat urbanística (LRAU):

“(…)sobretot, no és raonable que el model col·lectiu d’ús del territori siga un compendi de pactes singulars amb propietaris afectats, embastat per a dotar el pla de viabilitat. Decisions transcendents, a llarg termini, per a l’eficiència productiva i el benestar col·lectiu, s’adopten en atenció a interessos purament conjunturals. Ja que els seus efectes es deixaran sentir al llarg de dècades, si no de segles, la seua adopció no s’hauria de basar en raons o interessos efímers.

(…)”L’experiència demostra que la improvisació conjuntural en les decisions d’ús del territori o de formació de la ciutat, resulten molt cares a llarg termini per a tots els ciutadans (…)”.

No hem d’oblidar que l’exercici de totes les facultats urbanístiques ha de vetlar per l’interés col·lectiu, atenent a les necessitats de la població i a la protecció de l’ambient i del paisatge, i que els principis rectors de l’activitat urbanística són els enunciats en els articles 45, 46 i 47 de la Constitució espanyola (art.1 de la LRAU). Justament l’article 47 de la Constitució estableix que els poders públics han de regular “la utilització del sòl d’acord amb l’interés general per a impedir l’especulació”.

3. L’evolució poblacional no permet al·legar motius de creixement demogràfic per a justificar la reclassificació de nou sòl urbanitzable.

Tretze anys després de l’aprovació del PGOU en vigor, resulta evident que els seus pronòstics de creixement demogràfic —sobre els quals va basar la planificació urbanística— es van sobredimensionar: mentre que la seua projecció mitjana preveia una població de 78.541 habitants per a l’any 2000, la realitat és que, segons les dades del padró municipal d’Alcoi, a l’inici d’enguany només hi havia censades 61.282 persones.

És a dir: si ni un PGOU basat en una projecció extremadament optimista del creixement demogràfic de la ciutat no va considerar necessari classificar aquests sòls com a urbanitzables per donar resposta a l’increment poblacional que havia d’experimentar la ciutat, resulta difícilment justificable que es propose ara aquesta reclassificació quan aquestes previsions no solament s’han incomplit, sinó que s’ha produït un decreixement significatiu de la població (actualment Alcoi té 4.000 habitants menys que en 1989, any d’aprovació del PGOU).

A més a més, la piràmide poblacional d’Alcoi ens mostra una societat demogràficament regressiva, amb taxes molt baixes de natalitat, amb un acusat predomini dels adults sobre els jóvens i un percentatge de població vella relativament important. Tal com interpreta aquesta informació l’Auditoria ambiental municipal d’Alcoi (Estudis Ambientals GAMMA; Alcoi, 1998), si es mantenen les dades actuals, tant sociodemogràfiques com econòmiques, no es preveu que la projecció de futur de la població augmente, sinó que possiblement aquests trets regressius s’hi accentuen.

No es poden al·legar, per tant, motius de creixement demogràfic per a justificar la reclassificació de nou sòl urbanitzable.

D’altra banda, tampoc no sembla raonable suposar que haurà de ser precisament aquesta actuació —la dotació d’una superfície desmesurada de sòl urbanitzable— la que puga permetre canviar la tendència demogràfica del municipi, com s’ha apuntat en els mitjans de comunicació en alguna ocasió. Atribuir a la suposada falta de sòl —i, per tant, d’habitatges, per bé que siga de característiques tan específiques com els que es pretén desenvolupar en els sectors de què tracta aquesta al·legació— la tendència regressiva de la població alcoiana no solament és simplista i tècnicament injustificable, sinó que a més es contradiu tant amb la realitat de l’existència actual de sòls pendents d’urbanització a Alcoi —com s’assenyala al punt següent— com amb la política de sòl desenvolupada per municipis veïns, com ara Cocentaina, on un increment exagerat de sòls edificables no ha representat, ni de bon tros, un augment equivalent de la població resident en el municipi.

4. Alcoi disposa a termini mitjà de suficient sòl urbanitzable apte per a l’ús i la tipologia proposats.

En l’actualitat el terme municipal d’Alcoi compta amb sòl urbanitzable més que suficient per a l’ús i la tipologia edificativa que planteja l’homologació de la Solana, sense que hi haja cap necessitat de reclassificar sòl no urbanitzable. Entre els terrenys disponibles es troben el SUP-3 (Riquer) i el sòl no programat englobat en l’homologació de la “Solana”: el SUNP-2 (Cotes Altes) i el SUNP-5 (Serelles).

A més, a hores d’ara l’àmbit corresponent al SUNP-1 (20,975 ha), anomenat “Les Llometes”, amb un ús característic d’habitatge unifamiliar, solament s’ha desenvolupat en part: dels 4 sectors en què es divideix, només s’ha executat el primer i el segon està en fase de construcció.

Segons el recent estudi “Los centros históricos en las Comarcas Centrales Valencianas”, que forma part del projecte CONCERCOST, finançat per la Comissió Europea:

“Poniendo en relación el total de viviendas con la población de Alcoi, queda de manifiesto que, aunque no tenemos cifras de otros años para realizar una comparación evolutiva en el tiempo, la dotación de viviendas ha crecido por encima de las necesidades de la población residente.”

Davant de la dotació d’habitatges per damunt de les necessitats de la població i de l’existència d’una considerable superfície de sòl urbanitzable apte per a habitatges unifamiliars, considerem del tot injustificada la modificació, més encara quan no es disposa de cap estudi rigorós i objectiu que avalue la demanda existent.

5. Les declaracions de regidors del govern municipal i afins descarten el caràcter urgent i inajornable de l’homologació.

Si la necessitat de l’homologació no queda en absolut acreditada, encara està menys justificat el seu caràcter urgent i inajornable, aspecte sobre el qual l’expedient no conté ni la més mínima argumentació.

És més, es dóna la circumstància que membres del govern municipal han manifestat públicament i en diverses ocasions que l’homologació s’havia de dur a terme ara, aprofitant la conjuntura actual, tot i que la finalitat era disposar d’una reserva de sòl a llarg termini. A tall d’exemple, podem citar les declaracions de Fernando Pastor, regidor delegat d’urbanisme, recollides en l’acta del ple de l’Ajuntament d’Alcoi de 30/11/2001, en el qual es va tractar una proposta anterior d’homologació de la zona (la negreta és nostra):

“No es la aprobación de nada, sólo es una admisión a trámite y viene reforzada esta propuesta con garantías como es la petición que ha introducido el Gobierno Municipal de informes previos sectoriales, por lo tanto no tienen claro lo que se ha llevado a aprobación plenaria porque aún tiene que venir un sinfín de trámites en los que los Grupos y el Gobierno Municipal tendrán voz y voto, posibilitando que en un futuro de veinte o treinta años pueda ser una realidad, ahora es el momento de plantearlo porque después no se podrá hacer.”

En el ple de 22/02/2002 en què es va admetre a tràmit la proposta d’homologació modificativa dels sectors Solana amb els vots favorables del PP i del grup mixt, la regidora Julia Company, d’aquest últim grup, també va insistir en aquest criteri i així queda recollit en l’acta de la sessió (la negreta és nostra):

“La Sra. Company entiende que la oferta de unifamiliares es escasa y si no se da esta oferta en Alcoy otras poblaciones vecinas la darán. Este proyecto a muy largo plazo puede paliar este déficit (…)”

Si el termini temporal previst és, realment, el que s’exposa en les declaracions públiques efectuades, no sembla necessari utilitzar un mecanisme legal (l’homologació modificativa) previst excepcionalment en la legislació urbanística per a altres supòsits. De fet, caldria fins i tot qüestionar la legalitat d’aquesta utilització, ja que les característiques de la proposta pel que fa a l’estructura general i orgànica del territori són de tal magnitud que haurien de ser objecte de la revisió del PGOU (els treballs de la qual ja s’han iniciat) i no de l’ús d’instruments parcials de modificació d’aquest.

6. Les zones forestals de l’àrea d’esmortiment d’impactes del Parc Natural de la serra de Mariola no es poden reclassificar com a sòl urbanitzable, tal com pretén l’homologació.

La totalitat de la zona afectada està inclosa en l’àrea d’esmortiment d’impactes establida pel Pla d’Ordenació de Recursos Naturals (PORN) de la serra de Mariola, aprovat pel Decret 76/2001, de 2 d’abril, del Govern Valencià (DOGV d’11/04/2001).

De conformitat amb l’article 35.2 de la Llei d’espais naturals protegits (Llei 11/1994, de 27 de desembre, de la Generalitat Valenciana):

“Els plans d’ordenació de recursos naturals a què es refereix aquesta llei prevaldran sobre qualsevol altre instrument d’ordenació territorial o física.”

L’art. 5.2 del PORN de Mariola estableix que:

“El planejament urbanístic i territorial que s’aprove amb posterioritat a l’entrada en vigor d’aquest pla d’ordenació dels recursos naturals s’ha d’ajustar a les determinacions que s’hi contenen”.

L’article 58.1 del PORN estableix que “els terrenys delimitats en la cartografia de zonificació com a àrees forestals, també s’han de classificar urbanísticament com a sòl no urbanitzable de protecció especial.”

D’acord amb el número 6 del mateix article:

“Els municipis que tinguen un planejament urbanístic que continga normes o qualificació de sòl que contravinguen les disposicions d’aquest PORN, han d’incorporar aquestes disposicions en la primera revisió o modificació del seu planejament que es realitze des de l’aprovació del PORN. Mentrestant, l’atorgament de llicències, permisos, autoritzacions o concessions municipals s’ha d’ajustar estrictament al que es disposa en el PORN.”

La proposta d’homologació admesa a tràmit per l’Ajuntament d’Alcoi contravé descaradament aquestes disposicions, ja que pretén la reclassificació a sòl urbà (residencial i zona verda de la xarxa primària) de terrenys que figuren cartografiats com a forestals dins l’àrea d’esmortiment del Parc Natural de la serra de Mariola.

A més a més, en l’informe de 17/04/2001, referent a l’estudi d’impacte ambiental de l’homologació del sector Serelles promoguda per Luxender SL, l’Àrea de Planificació de la Direcció General de Planificació i Gestió del Medi de la Conselleria de Medi Ambient ja va advertir al Departament d’Urbanisme de l’Ajuntament d’Alcoi que les esmentades àrees forestals (aquestes mateixes àrees forestals que ara tornen a intentar reclassificar com a urbanitzables en el sector 1) s’havien de classificar com a sòl no urbanitzable de protecció especial i que havien de quedar excloses de qualsevol proposta de delimitació d’unitat d’execució.

7. Una reclassificació a sòl urbanitzable de les àrees agrícoles de la zona d’esmortiment com la que es planteja no és coherent amb les directrius de política urbanística del PORN de Mariola.

Segons les directrius de política urbanística del PORN de la serra de Mariola (la negreta és nostra):

“I. El creixement urbanístic dels municipis s’ha de realitzar sobre els terrenys de menor valor natural i cultural.(…)
II. El sòl classificat com a urbanitzable, les obres d’urbanització del qual no hagen sigut executades, s’ha de revisar per a una possible desclassificació”.

En aquest cas, el govern municipal de l’Ajuntament d’Alcoi no només no està revisant el seu planejament per a desclassificar el sòl urbanitzable inclòs en l’àrea d’esmortiment i que no s’ha executat, sinó que, per contra, està intentant augmentar el sòl urbanitzable a costa del sòl no urbanitzable d’aquesta àrea.

El ja esmentat informe de l’Àrea de Planificació de la Direcció General de Planificació i Gestió del Medi resulta clarificador pel que fa a la vocació de les àrees agrícoles:

“…sembla evident que el paper que el PORN atorga a aquestes àrees agrícoles no és, inicialment, el de servir de reserva urbanística, sinó com s’assenyala en l’article 10.1, tenen una funció bàsica d’amortiment d’impactes respecte al futur Parc Natural. D’altra banda, al llarg del document es considera l’activitat agrícola com a compatible amb els objectius de protecció perseguits pel PORN, per la qual cosa s’articulen distintes mesures dirigides a la seua conservació i potenciació.

(…) es considera que la proposta d’ampliar l’àrea urbana a expenses de les àrees qualificades en el PORN com a agrícoles hauria de partir d’una justificació detallada i explícita de la necessitat i oportunitat de la modificació, sobretot tenint en compte que les 11,5 ha de Sòl Urbanitzable incloses en el sector no han estat encara executades. El manteniment, com a àrea agrícola, de tota —o de la major part possible— de la superfície del sector, sempre i quan aquest manteniment no resulte en una limitació real de les possibilitats de creixement dels nuclis urbans, apareix com un objectiu implícit del PORN en incloure aquesta zona dins de l’àrea d’Amortiment d’Impactes (…)”.

L’Auditoria ambiental municipal d’Alcoi també destaca el valor de les àrees agrícoles del municipi com a mantenidores de l’estructura territorial:

“El valor econòmic de l’explotació agrícola dels sòls a Alcoi actualment es reduït, no així el seu valor com a mantenidor de l’estructura territorial, de la diversitat paisatgística i dels valors naturals del municipi, factors aquests bàsics en els nous models de desenvolupament territorial basat en el desenvolupament sostenible.”

8. Aquesta homologació representa un trencament amb el model de ciutat compacta, densa i multifuncional seguit pel PGOU-89

Alcoi es caracteritza urbanísticament pel seu caràcter de ciutat compacta, amb una densitat d’ocupació mitjana-alta i on els barris mantenen el seu caràcter multifuncional. Una dada significativa és el baix percentatge de població que resideix fora del nucli urbà consolidat (2% segons l’estudi Alcoi: cap a una mobilitat sostenible, realitzat en 2001 per OTM Consultors, per encàrrec de l’Ajuntament d’Alcoi).

L’Auditoria ambiental municipal reconeix l’important paper del model territorial establit pel PGOU vigent pel que fa al manteniment d’Alcoi com a ciutat compacta i diversa. En la seua anàlisi ambiental del planejament destaca alguns aspectes de l’estratègia urbanística del PGOU-89:

“En línies generals, la qualificació com a sòl urbà i urbanitzable del PGOU preveu la consolidació de l’estructura urbana del municipi (…). Al mateix temps delimita sòl urbà de nova creació per a garantir el creixement dels usos residencials i industrials als voltants del nucli principal de la ciutat. (…)

Per altra part, la qualificació com a sòl no urbanitzable preveu el manteniment del usos rústics tradicionals i la protecció dels valors ambientals, paisatgístics i culturals de bona part del territori.(…)”

A fi d’aconseguir que la ciutat d’Alcoi evolucione cap al desenvolupament sostenible, els autors de l’Auditoria ambiental municipal proposen quatre estratègies generals, una de les quals és el “desenvolupament d’Alcoi com a ciutat compacta i diversa enfront del concepte de ciutat difusa i especialitzada”.

L’Auditorial ambiental municipal compara els avantatges i problemes d’aquests dos models de ciutat (les negretes són nostres):

“Algunes de les conseqüències de la ciutat difusa i especialitzada són la compartimentació del territori provocat per les xarxes de transport, la separació territorial de funcions (zones residencials extensives, àrees comercials, universitats, zones d’oficines, indústries, etc.), la degradació urbana provocada per la congestió i l’estrès ambiental, la pèrdua d’estabilitat i cohesió social derivada de la separació espacial de grups segregats socialment en funció de la seva renda, el consum i malbaratament de sòl, energia i recursos naturals i l’explotació sense límits dels recursos locals, regionals i globals per a mantenir l’organització i la complexitat de la ciutat.
Oposat a aquest tipus de ciutat tenim la ciutat compacta i densa amb continuïtat formal, multifuncional, heterogènia i diversa en tota la seva extensió. Aquest tipus de ciutat basa en la seva complexitat interna l’obtenció de cohesió social i competitivitat econòmica, alhora que estalvia sòl, energia i recursos naturals i manté la biodiversitat dels espais agrícoles i naturals que l’envolten.”

L’aprovació d’aquesta homologació representaria abandonar el model de ciutat compacta mediterrània que —com bé exposa l’Auditorial ambiental— presenta indubtables avantatges respecte a la ciutat difusa, generadora de greus impactes socials, ambientals i econòmics, alguns dels quals s’analitzen en punts posteriors d’aquestes al·legacions.

9. El model de creixement urbà que es proposa és ambientalment insostenible perquè té com a conseqüència l’ús obligat del cotxe, és el que més sòl malgasta i el que requereix més consum d’aigua i d’energia, a més de ser més costós de mantenir per a l’erari municipal.

Pel que fa al cas de la Solana de Serelles, els efectes ambientals i territorials concrets de les consideracions teòriques que s’exposen en el punt anterior poden especificar-se de forma aproximada en diversos aspectes:

a. El model d’urbanització que es proposa en general per a aquests sectors —majoritàriament, habitatges unifamiliars sota diferents tipologies— té com a conseqüència directa i inevitable l’increment de la mobilitat motoritzada forçada per als habitants d’aquests nuclis, motivada al seu torn pel següent:

  • Caràcter monofuncional de la urbanització, dedicada quasi exclusivament a l’ús residencial i, per tant, mancada d’altres activitats que exerceixen de punts d’atracció (serveis —comercials, educatius, sanitaris, d’oci, administratius, etc.— i centres laborals) i que per tant se situen en àrees més o menys allunyades.
  • Com pot comprovar-se en casos pròxims, com ara el nucli anomenat Gormaig, en el terme de Cocentaina, la distància entre els sectors residencials i els nuclis de serveis esmentats està molt per damunt del llindar que permet o afavoreix els desplaçaments a peu. Aquest factor —la distància— es veu a més complementat per altres fets gens menyspreables, com el disseny dels vials (que en el cas de les urbanitzacions tendeix a excloure els desplaçaments a peu per la manca d’atractius per a la marxa), els pendents (ben significatius en aquest cas), etc.
  • El desplaçament motoritzat tampoc no pot ser servit en general per transport col·lectiu, ja que la distància entre els habitatges i els possibles punts de parada i recollida de viatgers impedeixen qualsevol planificació acceptable de distàncies i periodicitat dels viatges (s’ha calculat que una densitat inferior a 30 habitatges per hectàrea fa impossible un servei de transport col·lectiu viable).

En conseqüència: la urbanització dels sectors proposats representarà per als seus habitants una dependència quasi absoluta del vehicle privat, amb el consegüent increment del trànsit.

En aquest punt cal recordar que la conclusió més important de l’Auditoria ambiental municipal pel que fa a la qüestió de la mobilitat obligada a Alcoi és que:

“cal reduir al màxim els desenvolupaments urbans poc densos i la dispersió de les activitats que generen atracció de viatges, (ciutat compacta front a difusa) i la necessitat de plantejar polítiques de restricció de l’ús del cotxe.”

L’estudi Alcoi: cap a una mobilitat sostenible, encarregat per l’Ajuntament d’Alcoi, també subratlla que:

“Ja no es tracta d’augmentar les facilitats de desplaçament més ràpid i a més distància, sinó del redisseny de les àrees urbanes, per a aconseguir una reducció de les necessitats de desplaçament, mantenint una densitat mitjana-alta d’ocupació, amb àrees multiús, en compte de zones amb especialització funcional, i la major dispersió dels equipaments i serveis, que reduïsquen les distàncies a recórrer pels usuaris, i que permeten realitzar els dits desplaçaments sense necessitat de recórrer a mitjans de transport mecanitzats(…)”

Sobre aquest particular, no podem deixar de reproduir el que diu La Carta de les ciutats europees cap a la sostenibilitat (Carta d’Aalborg), a la qual s’ha adherit l’Ajuntament d’Alcoi —d’acord amb la decisió unànime de tots els grups polítics municipals:

“Nosaltres, les ciutats, ens hem d’esforçar per millorar l’accessibilitat i per mantenir el benestar i els estils de vida urbana, tot reduint el transport. Sabem que perquè una ciutat siga sostenible és indispensable reduir la mobilitat forçada i deixar de fomentar l’ús innecessari de vehicles motoritzats.(…)”

b. Aquest increment segur de la mobilitat forçada servida majoritàriament mitjançant vehicle privat no té una resposta adequada en el disseny i capacitat dels vials existents o projectats, sobretot tenint en compte que el col·lapse de circulació —fins i tot, en absència d’obres— representa a hores d’ara un dels principals problemes ambientals, urbanístics, socials i sanitaris d’Alcoi. Els accessos actuals als sectors proposats representen autèntics colls de botella que, en ser superats, donarien pas a d’altres, com ara l’accés nord a la ciutat, sense que es preveja o existisca cap solució real a aquesta situació més que la limitació a l’ús dels vehicles privats, inviable, com hem dit, en aquest cas. La possible adequació d’un nou accés alternatiu al sud del sector no solament requereix una infraestructura especialment complexa i costosa —un pont, el finançament del qual ens temem que podria recaure sobre el conjunt dels ciutadans d’Alcoi—, sinó que de nou es limitaria a traslladar el problema circulatori uns centenars de metres més enllà. En última instància, i si més no en hores punta concretes, el gran perjudicat d’aquesta situació serà el barri de l’Eixample, a través del qual s’ha de vehicular la major part del nou trànsit generat a partir del desenvolupament urbanístic de la Solana.

L’increment de trànsit tindrà un reflex immediat en el caos circulatori que pateix Alcoi. Les infraestructures que pogueren projectar-se per a tractar de minvar aquest fet serien costejades indirectament pel conjunt dels alcoians i alcoianes, sense que estiga clara la seua eficàcia.

c. El model d’edificacions que es proposa desenvolupar, atenent a una suposada —però indemostrada— demanda existent, resulta el més balafiador de sòl de tots els possibles, amb proporcions de terreny ocupat per habitant inacceptables per a un terme municipal amb les característiques topogràfiques i ambientals de l’alcoià. Així, i per exemple, si un edifici de deu habitatges mostra una proporció aproximada de 10,8 m2/habitant, un habitatge unifamiliar sobre una parcel·la de 800 m2 multiplica aquesta proporció aproximadament per 30. La qual cosa vol dir, òbviament, que per albergar el mateix nombre d’habitants cal urbanitzar trenta vegades més sòl agrícola o natural.

Balafiar sòl (un insubstituïble capital natural, cada volta més escàs en un terme com el d’Alcoi) sense que estiga demostrada la seua necessitat real representa una irresponsabilitat per al futur, en impedir que s’hi puguen implantar altres actuacions o activitats que pogueren resultar realment beneficioses per al conjunt de la ciutat.

d. El consum energètic patirà també un increment significatiu, no solament pels efectes indirectes derivats de l’increment de la mobilitat, sinó també per altres factors, com ara els següents:

  • L’habitatge unifamiliar mostra en general proporcions de consum energètic per habitant més elevades que altres tipologies de construcció, derivades tant d’un disseny inadequat de l’edificació com, sobretot, de la necessitat de comptar amb equips individuals —de calefacció o refrigeració, per exemple— de menor eficiència relativa que els col·lectius.
  • La major distància de via pública per habitatge en les urbanitzacions representa també un element d’ineficiència pel que fa a l’enllumenat públic, ja que calen més punts de llum per servir a molta menor població.

Tot i que alguns d’aquests problemes poden ser atenuats mitjançant tipologies de l’edificació adequades (orientació, materials, etc.) i la instal·lació de sistemes energètics alternatius (plaques solars, per exemple), la realitat és que es tracta de sistemes que requereixen una inversió inicial superior a la dels convencionals —que es repercuteix en el preu dels habitatges— i que, per això, acaben sent rebutjats pels promotors.

e. El consum d’aigua representa probablement, junt amb els aspectes relacionats amb la mobilitat, l’exemple més evident de la reconeguda insostenibilitat del model de creixement urbà que es proposa amb aquests sectors. L’increment del consum associat als habitatges unifamiliars ha estat demostrat en nombrosos casos, i oscil·la, en funció de la superfície mitjana de les parcel·les, entre 2 i 12 vegades més que els pisos o els habitatges baixos sense jardí. Cal recordar que, segons l’Auditoria ambiental municipal, el consum mitjà d’aigua a Alcoi el 1996 era de 339 litres per habitant i dia. No resulta excessiu, per tant, suposar per als nous sectors previstos consums mitjans superiors als 1.200 litres per habitant i dia, la qual cosa representa, per a un total aproximat de 1.500 habitatges, un consum anual de més d’un milió i mig de m3 a afegir a l’actual consum urbà (estimat en sis milions i mig de m3 a l’any).

Les conseqüències d’aquest increment previsible no són fàcils d’avaluar, tot i que de nou l’exemple de la veïna Cocentaina pot resultar il·lustratiu. Tot i això, convé remarcar algunes qüestions, com ara:

  • L’agreujament de la tendència dels aqüífers dels quals se subministra Alcoi, els quals mostren una reconeguda tendència a la baixada constant dels nivells.
  • La necessitat de construir noves infrastructures lligades directament als nous sectors, ja que els actuals depòsits difícilment podran donar servei a la nova demanda. El finançament presumiblement públic d’aquestes infraestructures representa de nou un perjudici per al conjunt de la població d’Alcoi.
  • Les distorsions que s’introduiran sobre els sistemes de depuració, en veure’s incrementat en un 25 % el volum d’aigües residuals rebudes en la depuradora —en el cas suposat que es preveja un adequat sistema de clavegueram.

El balafiament de recursos naturals que representa la proposta queda especialment manifest en el cas de l’aigua, amb conseqüències directes i indirectes per al conjunt de la població d’Alcoi tant pel que fa al subministrament com a la depuració.

A tall d’exemple i resum de la inadequació ambiental de la proposta, poden assenyalar-se només dos exemples:

a) Pràcticament tots els casos seleccionats pel Ministeri d’Obres Públiques, Transports i Medi Ambient per a formar part del Primer Catàleg Espanyol de bones pràctiques-Ciutats per a un futur més sostenible, resulten clarament contradictoris amb la proposta efectuada.

b) Almenys els següents indicadors proposats per al Perfil 21 d’Alcoi en l’Auditoria ambiental municipal es veurien directament afectats per l’actuació, incrementant la tendència contrària a la considerada en aquest document com a desitjable:

    • Immisió de NO2 (per increment del trànsit)
    • Emissió de gasos dels vehicles motoritzats.
    • Nivell acústic als carrers de major trànsit
    • % de població resident a urbanitzacions
    • Intensitat de trànsit
    • Viatgers transport urbà
    • Carrers de preferència vianants
    • Grau de motorització
    • Consum d’energia elèctrica enllumenament públic
    • Consum d’aigua potable

Amb aquestes premisses, els beneficis de qualsevol classe per al conjunt de la població d’Alcoi han de ser molt importants per pagar un preu tan elevat. Només demanem a l’Ajuntament que explique clarament i amb detall quins són aquests beneficis.

10. Les lleres dels barrancs s’han de classificar com a sòl no urbanitzable de protecció de lleres i aqüífers.

La Llei del sòl no urbanitzable (article 1, apartats 1.a i 3.A) estableix que els Plans Generals d’Ordenació Urbana han de classificar com a sòl no urbanitzable en la categoria d’especial protecció “el domini públic natural marítim i hidràulic, d’acord amb la seua legislació reguladora”.

D’acord amb l’article 2.b del text refòs de la Llei d’aigües (aprovat pel Reial Decret Legislatiu 1/2001, de 20 de juliol) i amb l’article 2.b del Reglament del domini públic hidràulic (RDPH, aprovat mitjançant el Reial Decret 849/1986, d’11 d’abril), les lleres de corrents naturals, contínues o discontínues, formen part del domini públic hidràulic.

La llera natural d’un corrent continu o discontinu és el terreny cobert per les aigües en les màximes crescudes ordinàries (art. 4 de la Llei i 4.1 del RDPH); es considera “com a cabal de la màxima crescuda ordinària la mitjana dels màxims cabals anuals, en el seu règim natural, produïts durant deu anys consecutius, que siguen representatius del comportament hidràulic del corrent” (art. 4.2 del RDPH).

Segons l’article 577.1 del PGOU vigent, el sòl no urbanitzable de protecció de lleres i aqüífers:

“comprén les àrees afectades per cursos o embassaments superficials d’aigua i les que es grafien en els corresponents plànols del PGOU per contenir en el seu subsòl aqüífers vulnerables a agents superficials.”

L’article 577.2 del PGOU estableix que en aquestes zones:

“no s’autoritzarà cap tipus de construcció en una franja de 50 metres d’ample al llarg de tots els marges de llacs, embassaments i lleres d’aigua, amidats des de la línia de màxima avinguda normal al llarg d’un any o des de la línia de cornisa natural en les lleres escarpades”

El PORN de Mariola, a més de recollir en l’article 12 diverses normes i directrius de protecció de lleres, riberes i marges, estableix en l’article 58.5:

“(…) Els planejaments urbanístics municipals i els seus programes de desplegament i execució han de garantir la continuïtat física i biològica dels barrancs al seu pas per les àrees urbanes.”

Per tot això, considerem que s’ha de procedir a la fitació i delimitació de les lleres públiques de la Solana de Serelles i a la seua classificació com a sòl no urbanitzable de protecció de lleres i aqüífers.

De cap manera és admissible considerar-les zones verdes (tal com pretén l’homologació, segons el punt 3.2.f ), tant perquè les zones verdes formen part del sòl urbà, com perquè no compleixen les condicions de qualitat exigibles per a aquest ús (en el punt següent exposem amb més detall les condicions que han de reunir les zones verdes).

S’hauria de fer constar també la impossibilitat d’edificar en una franja de 50 metres a cada banda de totes les lleres de l’àmbit.

11. Els terrenys que es pretén destinar a zona verda de la xarxa primària són totalment inadequats per a aquest ús.

L’homologació pretén destinar a zona verda de la xarxa primària uns terrenys que resulten totalment inapropiats per a aquesta finalitat (a més d’intentar incloure-hi zones forestals i lleres que, com hem exposat més amunt, s’han de classificar com a sòl no urbanitzable de protecció especial).

Aquests terrenys no compleixen bona part de les condicions de qualitat de les zones verdes que exigeix l’art. 35 del Reglament de Planejament de la Comunitat Valenciana (Decret 201/1998, de 15 de desembre, del Govern Valencià):

“La seua posició serà la que preste millor servei als residents i als usuaris, i estan prohibides les localitzacions de difícil accés de vianants o la falta de centralitat de les quals no es compense amb altres avantatges per a aquells.”

“Només es destinaran a usos generals i normals que no excloguen, ni limiten la utilització pública i de conformitat amb la seua destinació.”

“El seu emplaçament evitarà zones de topografia natural que encaresca amb excés la urbanització o implique desmunts d’impacte paisatgístic inadequat.”

És obvi que l’emplaçament de la zona verda de la xarxa primària no s’ha elegit per tal de prestar “un millor servei als residents i als usuaris”, sinó que s’hi han destinats uns terrenys excèntrics i amb majors dificultats per al seu ús residencial, atesa la seua situació i orografia (amb pendents que van des del 20% fins a més del 40%). Més bé s’ha optat per afavorir els interessos dels futurs urbanitzadors, augmentant la superfície dels àmbits a fi d’extraure les zones verdes de l’àrea topogràficament més apta per a la edificació, i tot això a costa de sacrificar més terrenys de sòl no urbanitzable i de protecció agrícola, fins a fer-lo desaparéixer quasi per complet en aquesta part de la serra de Mariola.

Cal dir que les zones verdes, com a zones urbanes que són, han d’integrar-se perfectament en la trama urbana i donar un servei urbà, accessible i degudament condicionat, que tinga també en compte aquella part de la població amb limitacions o mobilitat reduïda (on cal incloure, no només les persones amb discapacitats, sinó també aquelles persones amb limitacions de tipus temporal —accidentats, embarassades, persones amb xiquets al braç o que els porten en carrets, etc.— o gent major que presente dificultat de moviment i/o de visió).

En aquest sentit, l’article 9 de la Llei d’accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques, urbanístiques i de la comunicació (Llei 1/1988, de 5 de maig, de la Generalitat Valenciana), estableix:

“1. La planificació i la urbanització de les vies públiques, dels parcs i de la resta d’espais d’ús públic s’efectuaran de forma que resulten accessibles i transitables per a les persones amb discapacitat.

2. Els plans generals i els instruments de planejament i execució que els despleguen o complementen, així com els projectes d’urbanització i les obres ordinàries, garantiran l’accessibilitat i la utilització amb caràcter general dels espais d’ús públic, i no seran aprovats si no s’hi observen les determinacions i els criteris bàsics establits en la present llei i el seu desplegament reglamentari.
(…)”

Garantir la correcta accessibilitat en l’àrea que s’ha delimitat com a zona verda de la xarxa primària exigiria, per tal de superar les barreres derivades del pendent del terreny, una quantitat exagerada de rampes i altres elements d’urbanització els quals haurien de tenir una inclinació adequada que permetera una utilització autònoma i segura a qualsevol tipus d’usuaris.

Les zones verdes haurien d’estar dotades, a més, de vials d’accés per als serveis de manteniment, WC públics (preceptius en zones verdes de superfície superior a 2 ha, segons l’art. 477.2 del PGOU), fonts d’aigua potable, enllumenat, etc.

És a dir, que la destinació com a zona verda d’aquest espai —que actualment acompleix una important funció d’àrea d’esmortiment d’impactes— comportaria una inevitable i negativa urbanització, la qual sotmetria a una major pressió antròpica l’àrea forestal adjacent i el mateix parc natural.

No es pot confondre de cap manera la funció que presten les àrees agrícoles d’esmortiment d’impactes (sòl no urbanitzable) amb la que presten les zones verdes, que són a tots els efectes sòl urbà, tal com recull l’article 58.4 de la Llei reguladora de l’activitat urbanística —que els considera una dotació urbana més— i la doctrina legal del Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana (per exemple, dictàmens 23/99 i 133/99).

D’acord amb la Llei del sòl no urbanitzable (article 1.1.e), els Plans Generals d’Ordenació Urbana han de classificar com a sòl no urbanitzable:

“Els terrenys que d’acord amb l’estratègia territorial adoptada, hagen de ser exclosos del procés d’urbanització o preservats d’aquest.”

I és indubtable que la vocació de l’àrea que es pretén destinar a zona verda és la d’estar exclosa del procés d’urbanització i continuar com a sòl no urbanitzable, conservant així —com a zona d’esmortiment d’impactes— la seua funció de preservació dels valors ecològics i paisatgístics.

12. L’homologació ignora la carrerada del Teular del Llonganisser; tant aquesta via pecuària com la canyada del Coll de Sabata s’han de classificar com a sòl no urbanitzable de protecció especial viària (que han d’incloure una franja de protecció de 37,61 i 75,22 m respectivament).

Tal com queda recollit en l’Ordre de 16 de febrer de 1993, de la Conselleria de Medi Ambient, per la qual aprova la classificació dels camins ramaders que hi ha al terme municipal d’Alcoi, l’àrea objecte de l’homologació està travessada per dues vies pecuàries: la canyada del Coll de Sabata i la carrerada del Teular del Llonganisser.

La canyada del Coll de Sabata travessa de nord a sud l’àrea que es pretén homologar i s’ha utilitzat per a delimitar els sectors 1 i 2: Té en aquest tram una amplària legal i necessària de 20 m. Està inclosa en la cartografia del PGOU dins d’una franja de 75,22 m classificada com a SNU de protecció viària, que inclou les àrees de domini públic, de servitud i d’afecció (art. 576.1). L’esmentada amplària de la franja de protecció (75,22 m), en la qual no pot edificar-se, està determinada per l’article 576.6 del PGOU.

Pel que fa a la carrerada del Teular del Llonganisser, en l’expedient no s’hi fa cap referència, tot i que travessa el sector 1 de sud-oest a est i el sector 2 per la seua part sud. Té una amplària legal de 37,5 m i una amplària necessària de 17 m. D’acord amb l’esmentat article 576.6 del PGOU, la seua franja de protecció, en la qual no pot edificar-se, hauria de tenir una amplària de 37,61 m. Segons l’anunci de la Direcció Territorial de Medi Ambient publicat en el BOP d’Alacant de 26/05/2001, els treballs de delimitació parcial d’aquesta via pecuària es van iniciar el 06/08/2001.

D’acord amb les determinacions del PGOU-89, en els plànols de classificació homologada les franges de protecció de les 2 vies pecuàries haurien de figurar clarament com a sòl no urbanitzable de protecció especial viària.
A més, totes dues vies pecuàries han de considerar-se terrenys forestals de l’àrea d’esmortiment del PORN, excepte en el tram en què travessen actualment àrees urbanes (SUNP-5), ja que segons l’article 10 del PORN de Mariola s’han d’incloure en aquestes àrees forestals:

“…els trams de totes les vies pecuàries que travessen àrees agrícoles i àrees d’activitats extractives, trams que s’han d’incorporar a la cartografia de zonificació del PORN a mesura que vagen delimitant-se.(…)”

La consideració de les vies pecuàries com a terrenys forestals comporta també l’obligatorietat de classificar-les urbanísticament com a sòl no urbanitzable de protecció especial (art. 58.1 del PORN).

Així mateix, opinem que en l’expedient s’hauria d’haver fet constar expressament la impossibilitat legal d’utilitzar aquestes vies pecuàries com a vials de l’àrea urbana, ja que la Llei estatal 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries només considera compatible la circulació per aquestes vies de maquinària i vehicles agrícoles; sols és possible autoritzar la circulació de vehicles motoritzats que no siguen de caràcter agrícola “amb caràcter excepcional i per a ús específic i concret” (art. 16), excepcionalitat que, òbviament, no es produiria en el cas d’un vial que donara servei a una àrea urbana com la que es pretén, amb 1.622 habitatges i amb una població de 5.190 persones (calculada per a una “composició familiar” de 3,2 habitants/habitatge).

13. Les vies d’accés de la xarxa primària i secundària difícilment poden complir les limitacions de pendent fixades pel PORN de Mariola.

El PORN de la serra de Mariola inclou diverses mesures destinades a la protecció de sòls, com ara l’article 19.5 que estableix (la negreta és nostra):

“Sense perjudici del que es disposa en l’article 63 (xarxa viària), l’ampliació o modificació del traçat, així com la construcció de vies d’accés de qualsevol naturalesa, no pot realitzar-se quan es generen pendents superiors al 7% en sòls tous o 15% en sòls durs”.

Encara que caldrà caracteritzar amb detall els sòls de l’àrea afectada i cartografiar els sòls durs i tous, es pot avançar ja que el vial de la xarxa primària previst per a comunicar els tres sectors supera en alguns trams el 15% de pendent i el 7% en la seua majoria. Les vies d’accés de la xarxa primària i secundària que hagen d’accedir als punts més elevats encara és més difícil —per no dir impossible— que puguen complir aquesta limitació.
Considerem, per tant, que caldria precisar amb major detall el traçat d’aquests vials per comprovar si poden ser compatibles amb la normativa de protecció dels sòls.

14. El document d’homologació conté diversos errors materials.

En estudiar el document d’homologació hem trobat els següents errors materials:

  • En l’apartat 3.1.C4 (pàg. 14) s’indica que l’aprofitament tipus per a l’àrea de repartiment és de 0,30 m2/m2, quan aquest és de 0,24 m2/m2.
  • En l’apartat 3.2.a, referent a l’ordenació estructural de la xarxa primària, en el tercer punt es diu que l’àrea de la zona verda és de 17,60 ha, quan aquesta és de 34,03 ha.
  • En la pàgina 16 s’atribueix al sector 3 una superfície de 36,56 ha, quan de la resta del document es desprén que aquesta és de 36,76 ha (32,34 ha + 4,42 ha corresponents a l’equipament propietat de l’Ajuntament).
  • En la mateixa pàgina 16, quant a les condicions d’integració i connexió del sector Solana-2, es parla de l’enllaç amb la xarxa primària de la via pecuària del sector Serelles-1, anomenat en realitat Solana-1.

15. L’Estudi d’impacte ambiental (EIA) de l’homologació dels sectors “Solana” d’Alcoi conté greus mancances i incompliments del Reglament per a l’execució de la Llei d’Impacte Ambiental.

A. Descripció de l’actuació i de les seues accions derivades
L’EIA no fa una relació de les actuacions inherents a l’homologació, susceptibles de produir impactes sobre el medi ambient: construcció de vials d’accés, desmunts, instal·lació de depòsit d’aigua i d’altres infraestructures (xarxa de distribució d’aigua potable, clavegueram…), obres d’adequació de les zones verdes, etc.

B. Examen de les alternatives tècnicament viables i justificació de la solució adoptada
L’EIA no conté el preceptiu examen d’alternatives per a satisfer la suposada demanda de sòl urbanitzable i no justifica la solució proposada.

C. Inventari ambiental i descripció de les interaccions ecològiques o ambientals claus

Fauna: la relació de fauna no ha inclòs diverses espècies d’aus presents en la zona: àguila daurada (Aquila chrysaetos), que utilitza aquesta àrea com a zona de pastura (“de campeo”); falcó reial (Falco peregrinus); esparver (Accipiter nisus); àguila serpera (Circaetus gallicus), per a zona de pastura; caro (Strix aluco); xot (Otus scops); merla blava (Monticola solitarius); còlbit negre (Oenanthe leucura); còlbit ros (Oenanthe hispanica); corb (Corvus corax); gralla de bec roig (Pyrrhocorax pyrrhocorax).
Aquesta absència és especialment greu pel que fa a l’àguila daurada i al falcó reial, ja que aquestes dues espècies estan incloses en el Catàleg Valencià d’Espècies Amenaçades de Fauna (creat i regulat per mitjà del Decret 265/1994, de 20 de desembre, del Govern valencià), amb la categoria d’espècies vulnerables; també l’àguila serpera i l’esparver estan incloses en el Catàleg, però amb la categoria d’interés especial.
Sol·licitem que s’incloguen aquestes espècies en la llista de fauna present en la zona.

Sòl: no es cartografien els distints tipus de sòls per tal de diferenciar-ne els tous dels durs, a fi i efecte de poder complir les previsions del PORN de Mariola pel que fa al pendent admissible dels vials.

Vies pecuàries: s’ignora la carrerada del Teular del Llonganisser (veure punt 12).

Patrimoni cultural: Pel que fa al patrimoni cultural, l’estudi d’impacte es limita a indicar en l’apartat 2.10 que, segons la documentació existent en el Servei de Patrimoni Arqueològic de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, no hi ha en l’àmbit cap jaciment arqueològic catalogat. No s’hi fa cap esment al conjunt de marges de pedra, basses i xarxes de reg del segle XVIII que encara es conserven en la zona, vestigis de les hortes que els alcoians i alcoianes regaven amb les aigües de la font del Xorrador i a les quals es referia el viatger i botànic valencià A.J.Cavanilles en les seues famoses Observacions (Madrid, 1795).

El Xorrador també va abastir les hortes de l’Alcoi andalusí. Justament, pels materials ceràmics arreplegats en un bancal situat sobre la bassa de la font del Xorrador, és possible aventurar que l’alqueria musulmana de Benissaidó s’hi trobava en aquesta àrea (J. Torró; La formació d’un espai feudal.- València 1992), de manera que no es pot descartar l’existència de més restes arqueològiques encara no descobertes.

Caldria garantir la conservació i investigació del patrimoni cultural present en la zona, atés el seu valor històric, etnològic i científic. També s’haurien d’analitzar les eventuals repercussions que la urbanització de l’àrea poguera tenir sobre els béns del patrimoni cultural situats en les zones pròximes, com ara el jaciment paleontològic del Puntal de la Mina i l’anomenada “Fàbrica de Tacos”, edifici aquest d’interés per a l’arqueologia industrial.

D. Identificació i valoració d’impactes

El principal defecte de la identificació i valoració d’impactes d’aquest EIA és la falta d’una visió global de l’actuació, de manera que es fa una anàlisi excessivament fragmentària i distorsionadora, que oculta els impactes més greus sobre l’àrea i sobre el conjunt de la ciutat.

Només això pot explicar que l’EIA no tinga en compte l’inevitable increment de la mobilitat motoritzada provocat per aquesta homologació, amb els consegüents impactes ambientals i socials que comportaria. Com bé recull l’Auditorial ambiental municipal:

“El trànsit urbà representa no sols el nucli dur de la crisi ecològica de la ciutat (contaminació, soroll, consum excessiu de recursos i ocupació extensiva de l’espai), sinó que també és clau en múltiples distorsions socials i culturals: el perill i risc d’atropellament als carrers i vies públiques (sobretot per als sectors més febles com la gent gran i els menors), el trencament de la multifuncionalitat de l’espai públic, la reducció de la comunicació social i la pèrdua d’autonomia dels grups socials més vulnerables.”

Un dels principals focus d’emissió de contaminants atmosfèrics és el trànsit rodat; el seu increment provocaria un augment de la contaminació atmosfèrica, el qual seria més evident als carrers de major densitat (especialment en el barri de l’Eixample, que absorbiria la major part del nou trànsit derivat del desenvolupament urbanístic de la Solana).

Les principals substàncies contaminants emeses pels vehicles automòbils són: monòxid de carboni, compostos orgànics volàtils, diòxid de nitrogen, diòxid de sofre, partícules i compostos de plom; també s’ha de tenir en compte l’ozó troposfèric, que en determinades condicions es forma a partir dels òxids de nitrogen i altres compostos. Totes aquestes substàncies tenen greus efectes sobre la salut i el medi ambient.

El trànsit de vehicles és també una de les principals fonts de contaminació acústica, la qual té efectes perniciosos sobre la salut humana i sobre la fauna silvestre.

L’EIA tampoc no descriu ni avalua els impactes derivats de l’increment del consum d’aigua potable i energia, ni el balafiament del sòl, als quals ens hem referit en el punt 9.

Pel que fa a l’impacte sobre la fauna, l’actuació comportaria la destrucció de l’hàbitat i lloc de pastura de moltes espècies, algunes de les quals estan incloses —com ja s’ha dit— en el Catàleg Valencià d’Espècies Amenaçades de Fauna. Això suposaria l’incompliment de l’article 8.2 de l’esmentat Decret 265/1994:

“També es prohibeix la destrucció i l’alteració del seu hàbitat i, en particular, la dels llocs de reproducció, repòs o pastura.”

Tampoc no es té en compte l’atropellament de vertebrats pels vehicles de motor, conseqüència inevitable de la intensitat del trànsit previsible.

Entre els impactes sobre la flora i vegetació, a més de l’impacte directe, cal no oblidar el perill de propagació d’espècies i varietats alòctones procedents dels centenars de nous jardins privats, els quals serien impossibles de controlar.

És també remarcable la pèrdua de permeabilitat del sòl com a conseqüència de la pavimentació de vials, de la construcció dels habitatges i dels equipaments, etc.

La urbanització de l’àrea pretesa comporta en general un major grau d’antropització dels terrenys forestals de l’àrea d’esmortiment i del mateix Parc Natural de Mariola, desplaçant cap a zones més sensibles l’impacte derivat de la proximitat de la ciutat. Entre les conseqüències d’aquesta major antropització podem destacar l’increment del risc d’incendis forestals.

E. Mesures correctores

Les mesures correctores es redueixen a meres recomanacions o declaracions de bones intencions, de caràcter general i totalment insuficients, com no podia ser d’altra manera quan s’ha ignorat la major part dels impactes de l’actuació.

Pensem de tota manera que molts dels impactes són consubstancials a la urbanització de la zona, sense que els seus efectes puguen ser evitats (si de cas maquillats).

F. Programa de vigilància ambiental

El programa de vigilància ambiental és totalment insuficient, a causa de la incorrecta identificació i avaluació dels impactes de l’homologació.

G. Document de síntesi

L’EIA no conté el preceptiu document de síntesi.
Per tot el que hem exposat

D E M A N E

1. Que es tinguen en consideració les al·legacions formulades i que, en conseqüència, no s’efectue l’aprovació provisional de l’homologació modificativa dels sectors Solana d’Alcoi.

2. Que, en tot cas i d’acord amb la legislació vigent sobre el dret d’accés a la informació en matèria de medi ambient (Llei 38/1995 i Directiva 90/313/CE), se’ns informe de les decisions que es prenguen sobre aquest assumpte.