17 de juny: Dia Mundial de Lluita contra la Desertificació i la Sequera

El sòl, la capa de terra fèrtil, és un ecosistema viu, essencial per a la salut humana i el medi ambient.

La Carrasca-Ecologistes en Acció dóna suport a la Iniciativa Ciutadana Europea People4Soil que, amb el lema “Sense uns sòls sans i vius no hi ha futur”, promou l’aprovació d’una llei que garantisca uns sòls sans i fèrtils.

L’Assemblea General de les Nacions Unides va designar el 17 de juny com a “Dia Mundial de Lluita contra la Desertificació i la Sequera”. Aquest dia marca l’aniversari de l’adopció de la Convenció de las Nacions Unides de Lluita contra la Desertificació.

La desertificació afecta més de 110 països i cada any es perden 6 milions d’hectàrees de terra productiva. Segons Ecologistes en Acció, a l’Estat espanyol el 40% del sòl està amenaçat pels processos de desertificació, però a pesar d’això i de les promeses, el Govern espanyol ha sigut incapaç d’aturar la desertificació, que era la principal obligació que es va contraure en firmar, en 1996, el Conveni de Lluita contra la Desertificació.

Espanya es troba al capdavant dels països desenvolupats afectats per la desertificació. Un dels principals factors desencadenants d’aquesta situació és l’erosió o pèrdua de sòl fèrtil. El sòl, la capa de terra fèrtil, és un ecosistema viu, essencial per a la salut humana i el medi ambient. És un recurs vital, limitat, no renovable i irreemplaçable que proporciona el benestar de les generacions actuals i futures. Sense la conservació dels sòls serà impossible garantir la seguretat alimentària, aturar la pèrdua de biodiversitat, fer possible la transició a una agricultura lliure de tòxics, mitigar el calfament del planeta i adaptar-se al canvi climàtic.

El 42 % del territori espanyol està sotmés a processos d’erosió que superen els límits tolerables i el 12 % està sotmés a erosió molt severa. El País Valencià és una de les zones més afectades, juntament amb Múrcia, Andalusia i Castella-la Manxa. Per entendre la gravetat del problema només cal pensar que la taxa de formació d’uns pocs centímetres de sòl fèrtil supera els cinc-cents anys.

Entre els principals factors que ens condueixen al col·lapse hídric i a l’avanç de la desertificació destaquen l’elevada explotació dels recursos hídrics i el canvi climàtic, que ja està reduint considerablement la disponibilitat d’aigua en els rius i aqüífers [1].

Una altra circumstància que fa avançar la desertificació és la pèrdua de la coberta vegetal com a conseqüència de repetits incendis forestals. Sovint les actuacions que es duen a terme en les zones incendiades poden agreujar els seus efectes. Un exemple d’actuació desafortunada al terme d’Alcoi va ser la retirada de la fusta cremada després de l’incendi que va afectar en 2012 la zona de Serelles, en el parc natural de Mariola, promoguda per la mateixa Conselleria de Medi Ambient. L’estudi realitzat pel Grup d’Edafologia Ambiental, del Departament d’Agroquímica i Medi Ambient de la Universitat Miguel Hernández, evidencia que en els terrenys afectats es va produir una “clara degradació i pèrdua de qualitat del sòl a causa del tractament d’extracció de fusta cremada utilitzant maquinària i arrossegant els troncs i les branques sobre el sòl”.

També l’artificialització del territori com a conseqüència de la urbanització i la construcció de grans infraestructures ha comportat una greu pèrdua de sòl fèrtil (a més de molts altres greus impactes ambientals, econòmics i socials). Al territori valencià no ens falten exemples, tot i que en moltes ocasions l’oposició social i, més endavant, l’esclat de la bombolla immobiliària, van evitar que la destrucció fóra encara major.

Davant d’aquesta situació, és imprescindible posar en marxa urgentment les mesures necessàries per a impedir la pèrdua de més sòl. Per una banda, cal exigir polítiques de protecció específica dels sòls davant de les amenaces a la seua conservació; un bon primer pas és firmar la Iniciativa Ciutadana Europea People4Soil, que amb el lema “Sense uns sòls sans i vius no hi ha futur” promou l’aprovació d’una llei que garantisca uns sòls sans i fèrtils.

D’altra banda, cal impulsar unes polítiques hidrològiques dirigides a frenar la demanda excessiva d’aigua i fins i tot a reduir la superfície destinada als cultius de regadiu; posar en marxa mesures de restauració de la vegetació autòctona, amb la reincorporació de matèria orgànica als sòls que millore la seua capacitat de frenar l’erosió i la desertificació; i adoptar una política d’ordenació del territori que evite la urbanització i l’artificialització de més territori.

1. L’informe  Consecuencias del cambio climático sobre la disponibilidad de agua en España tras la firma del Acuerdo de París  mostra com l’augment de les temperatures i la reducció de les precipitacions ha causat la reducció mitjana d’un 20% de l’aigua que va a parar als nostres rius. La planificació hidrològica no només no actua per adequar-se a aquesta situació, sinó que contempla un increment net del consum d’un 10% , principalment per la major extensió de superfície dedicada al regadiu.

Be the first to comment

Leave a Reply

La teva adreça no serà publicada.