Les persones que signem aquest manifest —pacifistes, antimilitaristes, activistes de l’objecció i insubmissió, participants en moviments socials i sindicals, i gent compromesa amb l’educació i la cultura— apel·lem a la societat civil a assumir una responsabilitat col·lectiva inajornable: convertir l’anhel de pau en una força política capaç d’impugnar l’ordre militar que se’ns imposa amb el pretext de la seguretat. No busquem adhesions passives, sinó la mobilització conscient contra els pilars del règim de guerra permanent: el rearmament, la militarització de la vida pública i la normalització cultural de la violència.
1. L’auge de la militarització i la fal·làcia de la “Pau Armada”
Vivim un increment alarmant de polítiques de rearmament —des de l’OTAN i la UE fins al Govern espanyol— que presenten com a “pau” una doctrina basada en la dominació i la lògica del capital. Se’ns diu que la seguretat depén de la despesa militar, de la preparació per a la guerra i de l’enfortiment d’exèrcits poderosos. No obstant això, l’acumulació d’armament i tecnologies de mort, inclosa la intel·ligència artificial aplicada a la guerra, no ens fa més lliures ni segurs: agreuja la fragilitat de la vida, accelera la destrucció dels ecosistemes i alimenta conflictes a tot el món. La guerra comença ací, en les polítiques neocolonials, en la indústria militar que exportem, en les aliances que mantenim, en la legitimació de l’ordre armat. Si volem pau, hem de construir estructures de pau, no preparar la guerra.
2. La violència estructural del capitalisme
La guerra no és un accident ni una excepció: és l’expressió extrema d’un sistema basat en l’explotació laboral, la depredació ecològica, la desigualtat racial i la violència patriarcal. El militarisme és el braç armat d’un model que necessita controlar territoris, poblacions i recursos. Actualment hi ha més de mig centenar de conflictes armats, alimentats per potències que impulsen la indústria militar com a motor econòmic. EE. UU., la UE i altres actors promouen un keynesianisme militar que rescata un sistema en crisi a costa de vides humanes i territoris destruïts
3. La responsabilitat de l’Estat espanyol
Espanya no és aliena a aquesta deriva. Encara que s’embolique en un discurs pacifista, el govern consolida una despesa militar rècord, sosté bases estrangeres, participa en operacions d’ingerència i es manté entre els principals exportadors d’armes. Així, es desvien recursos essencials de la sanitat, l’educació i la transició ecològica. Rebutgem la narrativa que normalitza guerres “legals” i demana sacrificar drets socials en nom de compromisos militars. Eixa “pau” no és pau: és manteniment de l’statu quo.
4. Una altra pau és possible
Enfront del miratge de la pau armada, afirmem que una altra pau és possible, una pau amb contingut, amb arrels, amb horitzons: una pau obrera, basada en justícia econòmica, drets socials i lluita contra l’explotació; una pau ecologista, fundada en la ecodependencia i la cura de la vida; una pau feminista, que desmunte el patriarcat i la violència estructural; una pau política i insurgent, anticapitalista, estructural, cultural i noviolenta; una pau antiautoritària i societal, construïda des de l’autogestió, l’horitzontalitat i la cooperació, una pau antimilitarista i desobedient, basada en la resistència civil i la defensa noviolenta de la seguretat humana; una pau antiimperialista, solidària amb els pobles oprimits; una pau antiracista, anticolonial i migra